Crónica Maratón de BCN – Jordi Boldú

Diumenge 7 de Març, lo primer que faig quan m’aixeco es mirar quin temps fa. Tota la setmana han anat  pronosticant fred, pluges i neu pel diumenge i aixó em preocupa. Segons les darreres notícies, sembla ser que la pluja arribarà al migdia, ara tinc un altre motiu per fer una bona marca. La carrera comença a les 8:30 h així que he hagut de matinar molt per esmorçar amb la suficient antelació. La nit abans m’havia preparat la roba, el dorsal ja el tinc enganxat a la samarreta del club i l’Ipod el tinc carregat. Em sembla que no em deixo res.

Arribo a l ‘Avda Maria Cristina a les 7:45 h, miro la línia de sortida, ara encara buida i m’encamino al pavelló sis on hi ha el guarda roba, la fira del corredor, massatgistes i tota la resta de serveis pel corredor.. Allà tot i la multitud que hi ha, diuen que uns 12.000 corredors pendrem la sortida,  la gent es mou amb bastant d’ordre: uns es canviem de roba, altres s’apliquen cremes, altres aprofiten per pendre’s un gel, busquem quina taula on hem de deixar la bossa segons el nostre dorsal; i tot aixó en un sorprenent i relatiu silenci

S’apropa l’hora, a les 8:15 entro a la zona de sortida. Davant meu, calculo que hi han unes set mil persones, ens hem posat en ordre segons les nostres expectatives de temps que farem en la cursa. Arriben els nervis, em poso de puntetes per veure on està la línia de sortida. Sento a la gent donar-se ànims i dessitjant-se sort, planificant la cursa. No puc deixar de pensar que tota aquesta gent s’ha preparat millor que jo, me’ls miro i tots semblen molt forts.

Tots posem a punt el crono i esperem que es doni la sortida. Sentim la senyal i veiem uns paperets daurats volant, tots intentem instintivament donar una passa endevant, però no ho aconseguim, no ens movem de lloc. Fins que no passen uns segons no podem començar a avançar, primer caminant finalment en un molt lleuger trote. Quan arribo a la línia de sortida, el rellotge oficial marca 5:35, és a dir que els primers ja estan a uns 2 km, tampoc crec que els agafi aquest cop.

De l’Avda Maria Cristina, passem a Plaça Espanya i d’allà a la Carretera de Sants, molt més estreta. Anem molt lents i gairebé ensopego, pujo a la vorera per tal d’avançar a gent. Fins el km 4 no vaig al meu ritme de carrera. Ara m’he d’agafar a aquest, no perdre’l mentres tingui forces. En el darrer marató el vaig perdre en el km 30.

La temperatura és ideal per còrrer, potser em sobrarà una samarreta. Ara és massa tard. Tracto de gaudir de la cursa i no costa molt aconseguir-lo. El recorregut és un tour turístic per la ciutat. En els avituallaments hi ha de tot i hi han moltes taules de tal forma que no s’acumula molta gent i no perdem temps.

Com en les tres maratons anteriors, la mitja marató arriba molt ràpid, gairebé sense adonar-me’n. Vaig molt bé de temps, he de continuar així! Arribo al km 25 i continuo molt animat. Arribem al km 30 i penso en lo que vaig parlar amb el Juanan el dia anterior: el marató comença aquí. Quina raó té!  Miro el crono i em concentro en el ritme que porto, arribo al km 35 i vaig molt bé. En aquest avituallament perdo una mica de temps i faig el primer km per damunt de 5 minuts (sense tenir presents els de la sortida on hi havia tanta gent). Però em sento amb forces i no em deixo anar. Els meus amics, la meva esposa i el meu nen m’han dit que estaran per aquí. Passem l’Arc de Triomf i hi ha molta gent animant, de sobte sento al meu amic i al seu fill. No he aconseguit veure a l’Eva, però segur que ella m’ha vist a mi. Estaven en el km 37, només queden 5. Pas a pas i canço rera cançó en el meu Ipod arribo al km 40. Aquí ja comencen a faltar les forces, els gels i les begudes isotòniques han fet estralls al meu estòmac i no em trobo gaire bé. Ara sí que em deixo anar i el ritme cau, no importa, la feina està feta. Arribo al final rebaixant la meva marca en 14 minuts, estic molt content!

M’assento al terra i respiro fons per tal de no vomitar. Faig uns quants estiraments i penso en tot l’esforç. M’agrada mirar la cara de la gent quan arriben a la meta, hi ha gent que no pot caminar i se’ls veu tan feliços! , alguns no poden parar de plorar, la gran majoria alça els braços a l’arribar, altres tenen als seus fills en braços.

Dáquí dos mesos i mig correré la Marató de Copenhagen, ja tinc ganes de viure aquests sentiments un altre cop.